divendres, 3 de maig de 2013

Estem llegint...

Com moltes i molts ja sabreu, el passat 8 d'abril va morir l'escriptor i economista José Luis Sampedro. Aprofitant aquest trist esdeveniment, aquest mes, al Club de Lectura estem llegint una de les seves novel·les més conegudes "La sonrisa etrusca" (1985). Una preciosa història sobre la relació entre un avi, que es troba ja al final de la seva vida, i el seu nét Bruno. La descoberta de l'un i de l'altre i la consolidació d'aquesta entranyable relació permetrà al lector endinsar-se en un món aliè ple de tendresa i d'amor.
La tertúlia d'aquesta novel·la serà el dimecres 22 de maig a les 8 de la tarda a la Biblioteca.


1 comentari:

  1. Hola a tots,

    Tot i que no podré assistir a la tertúlia d’aquest dimecres, m’agradaria fer uns apunts sobre aquesta petita gran obra.
    Està escrita d’una manera molt senzilla i àgil tot i que, el que en ella s’hi relata, és profund i transcendent. El principi i el final, l’alfa i l’omega de la vida, es plasma d’una manera tragicòmica en aquesta novel•la que va filant, i aplegant, records de la joventut gloriosa del nostre protagonista en un entorn rural i que contrasten totalment amb els de la decrepitud més urbana que el futur ha estat reservant, al llarg dels anys, per a ell. La resignació i el conviure amb la malaltia és, alhora, un mer tràmit i el fet d’abocar-se amb totes les seves forces, ja minvades, en l’educació del seu nét el fa veure que la seva vida ha tingut un sentit, més enllà dels seus dies de grandesa, de guerra i de dones, i que una part d’ell mateix seguirà residint, després del seu últim viatge, en aquell vailet tan eixerit. Per finalitzar, comentaré que encara que el final de la historia està clar ja des de l’inici, la manera d’expressar-ho amb paraules tan poètica i balsàmica, em recorda el magistral desenllaç que va oferir-nos Sílvia Alcàntara en una situació igualment dura però amb dos protagonistes diferents, un home malalt i la seva dona que renunciava a la vida per “viure eternament” al costat d’ell. A més, i tornant a la història que ens concerneix, el fet de que el seu Brunettino en sigui testimoni silenciós fins que la llum de la vida definitivament se li apaga, és un fet clau i necessari per tal de completar el cercle i passar-li el testimoni d’aquesta cursa d’obstacles que és la vida.


    Joan.

    ResponElimina